«Él me quería muchísimo, pero me quería mal»

Aquest Nadal ha fet que em trobés amb una persona amb la qual volia parlar des de feia molt de temps. Una persona forta, afectuosa, alegre i honesta, amb ganes de viure i amb les idees clares. Però, alhora, una persona dèbil, callada, innocent i confiada, confosa, trista...

Aquests últims adjectius són els que la van definir en un passat llunyà, i en la profunditat del seu ésser encara ara la defineixen. Si l’observes bé, pots apreciar la barreja de pensaments, de sentiments i emocions. És curiós com la nostra experiència marca la nostra trajectòria, el nostre caràcter i la manera de veure la vida.

Aquesta noia es va enamorar. I el noi l’estimava molt. Però, tal com ella em va dir, l’estimava malament. El cert és que en un principi era feliç: “No estaba acostumbrada a que me quisieran, y a mi me agradaba que él me quisiera tanto”. Però també em va explicar que des del moment en que s’hi va casar va saber que alguna cosa no anava bé. Es va adonar del seu error força aviat, però ho va suportar força temps.

N’he buscat una mica d’informació...

He trobat que hi ha dos tipus de persones maltractades: les que han estat educades amb més responsabilitats de les adequades per la seva edat, caracteritzades per abocar-se en la resta donant-los tot el que tenen i quan falla alguna cosa consideren que no han donat prou; i les que han estat excessivament protegides durant la infància, educades per dependre d’ algú “superior” que les protegeixi i busquen homes que decideixin per elles i les dominin.

Perfil psicològic del maltractador

Perfil psicològic de la víctima

-Una baixa autoestima i una imatge negativa de sí mateix, intenta reforçar-se i confirmar-se amb els actes violents. -Gelosia extremada, fins al punt patològic. La majoria de conflictes s’inicien per la por a l’abandonament. -Manipulador i controlador. -Es considera possessor de la seva parella, amb el dret a saber-ho tot sobre ella y sense considerar-la persona amb vida pròpia. -Es mostra sobreprotector amb la seva parella. -Utilitza l’agressivitat per aconseguir els seus objectius. -Comportaments diferents pública i privadament. -Concepció de la sexualitat basada en el poder masculí i la submissió femenina. -Culpa a l’altre dels seus actes, motivats per la provocació de la parella.

-Una baixa autoestima i una desvalorització de la seva persona. -Caràcter submís i obedient -Concepte d’amor com sacrifici i dependència absoluta. -Es considera inferior física i psicològicament a l’home. -Es culpa de tots els problemes de parella -Davant la parella es considera incompetent i es mostra silenciosa, nul·la. -Confronta sentiments ambivalents d’odi i amor cap a la parella. -Presenta problemes de salut, com mal de cap, problemes del son, esgotament... -Percep el món com hostil i considera que no se pot valdre per si mateixa.

Segons una concepció sistèmica, parlaríem d’una relació complementària destructiva.

Aquestes característiques, entre moltes altres, són les que va haver de suportar aquesta noia. Però, tal com ella em va explicar, quan va arribar el nen no va poder més. No volia que ell hagués de viure tot allò. No era just.

Aquesta experiència em va fer reflexionar molt. Justícia. No era just per al nen. Però ella no s’acabava d’adonar que per ella tampoc era just el que havia viscut. Ara, analitzant-ho des de lluny sí que se n’ha pogut adonar. És curiós que fos l’instint maternal de protecció el que la salvés de tot allò. Voler-lo salvar a ell, la va portar a la salvació. I això és preciós i alhora amarg.

«Imponte siempre un objetivo real y alcanzable, para el futuro inmediato»

Segons l’Ernest, MILTON ERICKSON és una font inesgotable d’inspiració per als psicòlegs. Jo també l’hi considero: va ser una persona amb una força de voluntat increïble i amb un interès enorme per la ment i el seu funcionament.

El cert és que Erickson va tenir una vida difícil, però suposo que li ha d’agrair gran part dels seus descobriments a aquestes dificultats. No explicaré detalladament la seva biografia (per veure-la seguiu el link: http://www.psicologiacientifica.com/bv/psicologia-290-1-la-terapia-segun-milton-erickson.html), però faré un breu esment de la malaltia que va patir i les seves conseqüències.

A part de ser daltonià i de patir sordesa tonal, la greu malaltia que va afectar la seva vida va ser la poliomielitis del tipus paralítica (és viral i en alguns casos asimptomàtica, però aquesta en concret es caracteritza per la paràlisis muscular i pot causar la mort, per saber-ne més: http://kidshealth.org/parent/en_espanol/medicos/polio_esp.html ). Així, aquest personatge es va trobar postrat al llit sense poder moure ni sentir cap part del cos durant un llarg període de temps, que va aprofitar de manera espectacular per localitzar les seves extremitats, intentar el moviment i per observar la gent del seu entorn. Mitjançant l’estudi dels bebès i com aprenen a caminar, Erickson va treure idees per reeducar-se per iniciar moviments i també per la seva pràctica de psicoteràpia. Les dificultats físiques que va patir van fer que s’adonés de la importància del moviment corporal en la comunicació.

Pel que fa al títol del post, correspon a una frase del propi Milton Erickson que indueix a llargues reflexions. Ell transmet aquest missatge per primera vegada la seva suposada última nit en vida. En realitat, davant el primer atac de la malaltia el metge va predir que moriría aquella mateixa nit. Pensant que realment seria la seva última nit, va demanar a la seva mare que li treiés els obstàcles de la finestra, perquè no volia morir sense veure el crepuscle. En aquest cas el seu objectiu era mirar el crepuscle, però ell considerava indispensable tenir objectius immediats assequibles.

Així, la seva vida va marcar especialment el desenvolupament de la seva teràpia: molt innovadora i basada en la creativitat, la comprensió i la importància del canvi. “Curiosamente, a diferencia de otras psicoterapias importantes él no creó una teoría ni ofertó explicaciones teóricas de su trabajo. Erickson ofreció descripciones detalladas.” És el que va expressar John McWhirter en una entrevista. Així com Minuchin (a l'entrevista d'un parell de posts enrere) el nombra quan parla de falsos records introduïts per la hipnosi, tècnica que sol usar l'Erickson.

El que considero més curiós d’en Milton Erickson és la profunda eficàcia creativa de la seva teràpia. El cert és que la seva pràctica és molt àmplia i flexible, donat que no només la realitzava a la seva clínica: tot i els límits reglats que ho prohibien, Erickson treballava també als entorns habituals dels seus clients.

El mateix McWhirter va explicar el que ell considerava la Màgia d’Erickson: “Dado que él nunca explicitó exactamente cómo hizo lo que hizo, hubo siempre un sentido de misterio y de magia sobre sus casos clínicos, incluso cuando realmente era muy claro, muy sistemático y claramente sabía lo que estaba haciendo. Incluso cuando descubrí cómo hizo algunas cosas, el sentido de lo mágico continuó. Para mí fue como comprender cómo un mago en el teatro hace sus trucos, entendiendo que la habilidad implicada era incluso más impresionante que conocer el truco.” (per veure més de l’entrevista: http://www.pnltraining.com/index.php?id=32&option=com_content&task=view).

A continuació, afegiré un parell de casos, citats per Haley, que va tractar Milton Erickson, per què pugueu fer un tast de la seva màgia:

“Una madre acudió a Erickson y le dijo que su hija adolescente se había retirado del mundo y que no podía dejar la casa ni ir a la escuela ni a ningún sitio. Tenía la idea de que sus pies eran demasiado grandes y que no debía mostrarlos en ningún lugar. En aquella época un terapeuta estaba incapacitado por la regla de que solamente deben verse los clientes en la consulta. Algo típico de Erickson era que siempre hacía lo que tenía que hacer dentro de los límites de su fortaleza. Acudió a la casa por dos razones obvias: una, que la chica no iría a su despacho, y dos, Erickson quería ver el tamaño de sus pies. Erickson observó que los pies de la niña eran de un tamaño normal. Usó la excusa de que su madre no se encontraba bien y que como médico le hacía una visita a domicilio. Examinó a la madre y entonces le pidió a la hija que le ayudase estando detrás de él sosteniendo toallas, o cualquier cosa que pudiese necesitar, hasta que la niña estaba justo detrás de él, y dando un paso hacia atrás la pisó tan fuerte como pudo, hasta que la niña gritó de dolor. Erickson se giró y le dijo agriamente "si tus pies fueran lo suficientemente grandes como para que un hombre pudiera verlos, no te hubiera pisado". Continuó examinando a la madre mientras la hija parecía pensativa. Más tarde, la madre le llamó a Erickson y le dijo que su hija le había preguntado si podía salir a ver una película y posteriormente salió. Al día siguiente fue al colegio. El problema estaba superado. (1997)”

“Este es el caso de una joven inhibida que era fóbica a la relación sexual. La hipótesis era que la madre la había asustado con discursos para prevenirla contra el sexo; siendo todavía niña la madre murió. Erickson hizo regresar a la mujer a su infancia, a un tiempo donde la madre le había dado las advertencias que la habían asustado. Entonces le habló de cómo las madres advierten de tal forma que sólo cubren partes de un problema y ellas mismas, más tarde, ofrecen una enseñanza más completa cuando saben que sus hijas están lo suficientemente maduras para recibirlas y entenderlas. Cuando Erickson llevó a la joven atrás en el tiempo, cuando su madre le asustaba con aquellas advertencias, primero demostró estar de acuerdo con lo que la madre le había dicho. Entonces discutió con la joven lo que su madre le hubiese dicho acerca del sexo en el futuro, si hubiese vivido. La hija entonces hubiera sido lo suficientemente madura como para hacer juicios correctos en relación con el sexo y su madre le hubiera hablado de aspectos positivos del mismo. Su desafortunada muerte le impidió a la madre poder completar la educación de su hija. Ahora la joven mujer estaba preparada para aceptar lo que Erickson podía darle: una visión más positiva del sexo que la madre le hubiera dado si la mujer hubiera vivido.”

Dues històries, dues memòries

En aquesta entrada vull fer un petit esment del que m'ha suggerit l'explicació de la memòria. Avui a classe de fonaments l'Ernest ens ha parlat de la memòria. A teoria has comentat les lesions a l'hipocam i les seves conseqüències, fet que m'ha fet recordar una pel·lícula que vaig veure fa un temps.

Las 50 primeras citas és una història d'una noia que va patir un accident de trànsit el dia de l'aniversari del seu pare i des d'aquell dia no és capaç d'arxivar la nova informació. Fins al punt que la seva família i entorn viu cada dia fingin que és el dia de l'aniversari del pare: amb un pastís, llegint el diari d'aquell dia, anant a la cafeteria... Quan aquesta noia, la Lucy, coneix en Henry a la cafeteria organitzen una cita, però a l'endemà s'hi retroben i ella no el recorda. Per això, en Henry tindrà la primera cita amb la Lucy cinquanta vegades per enamorar-la.

Avui, després de l'explicació, he suposat que de l'accident debia resultar afectada la part de l'hipocam. A més, a la pel·lícula, quan visiten a un doctor especialitzat apareix un pacient d'aquest que té afectada més greument aquesta part del cervell i, així com la Lucy fins que no s'adorm no s'oblida del que ha viscut al llarg del dia, ell se n'oblida al minut.

Pel que fa a la segona part de la classe teòrica, també m'ha fet pensar en una història. El documental de l'Alzheimer m'ha recordat un llibre que vaig llegir no fa gaire: El quadern de Noah. Aquesta és una història d'amor molt pur que escriu la protagonista d'aquesta quan comença a patir els primers símptomes d'aquesta malaltia. A la primera pàgina, li dedica a la seva parella perquè li pugui llegir quan ella no sigui capaç de recordar la seva preciosa història. Al llibre, en Nicolas Sparks narra quan la parella viu en una residència perquè l'home no se'n pot fer càrrec a casa i li llegeix diàriament el quadern i de tant en tant, algun dia ella aconsegueix recordar-ho. Recorda el que van viure, que l'home que té al davant és el seu, li demana pels fills, pels néts, i li diu que l'estima. D'aquest llibre també se n'ha fet la pel·lícula: El diario de Noah.

Per acabar, voldria dir que les classes de memòria m'han semblat molt interessants, tant la teòrica com la pràctica (val a dir que encara recordo les deu paraules que m'ha dit la meva companya Núria), que em resulta un tema curiós i del qual m'agradaria saber més. Si trobo alguna cosa destacable, en faré constància.

Yo solía influir al campo desde el centro. Ahora lo hago desde la periferia.

L’Ernest va nombrar aquest psiquiatra, pediatra i gran terapeuta familiar en una sessió. Em va cridar l’atenció el seu curiós nom argentí i, avui, el primer dia que he tingut una mica de temps per aquest blog des de l’última entrada, he decidit buscar informació sobre aquesta figura tan destacada.

Per introduir en Salvador Minuchin, cal esmentar el seu enfocament sistèmic i explicar-lo breument. En aquest enfocament s’entén sempre la persona i la seva conducta en relació als altres. Es considera que els problemes i les patologies sorgeixen de la relació ―sovint no saludable― que s’estableix entre elles i, per tant, la intervenció del psicòleg s’ha de centrar en aquesta relació.

Així doncs, segons Minuchin i el seu model estructural, la família és un sistema que tendeix a la defensa de la seva estabilitat davant els canvis de condicions i d’influències internes i externes. Aquests canvis, solen perjudicar l’equilibri i l’estructura funcional de la família mitjançant mecanismes de manteniment del patiment d’aquesta o d’algun dels seus membres. Per aquest autor, el que ajudaria al retorn a una estructura familiar funcional seria restablir jerarquies, formular límits clars, definir rols i funcions i dissoldre aliances o triangles.

He trobat una entrevista que pot ser molt interessant i de la qual comentaré alguns aspectes que m’han cridat l’atenció.

En aquesta entrevista, davant la seva gran habilitat que té Minuchin per controlar els conflictes, l’entrevistador li pregunta com ho fa perquè les famílies acceptin les seves intervencions sense considerar-lo manipulador.

“Creo que lo que lleva a esto es que realmente me preocupo. Desde el momento que trabajo con una familia, estoy absolutamente preocupado por ellos. Sufro con ellos. Lloro con ellos.”

Un tema que m’ha semblat molt interessant d’aquesta entrevista ha estat el comentari de Minuchin sobre com modifiquem els records que tenim del passat i sobre la dificultat de considerar-los certs:

“Cuando uno trata con la memoria, no sólo cambia la manera en que la persona observa el presente, también reacomoda el pasado.”

Aleshores Minuchin nombra a Milton Erickson, recordant com alguns terapeutes introduïen mitjançant la hipnosis vells records que realment mai van ocórrer. I continua:

"Pero aún fuera de la terapia eso sucede automáticamente todo el tiempo. El error de algunos terapeutas es creer en la inmutabilidad de los recuerdos. Creo que siempre creamos recuerdos ―es un proceso normal y natural―. Con lo que no acuerdo es con que una vez que esos recuerdos aparecen en terapia, representan la verdad o la realidad. Los terapeutas deben ser cuidadosos de no ver a los recuerdos como una verdad inmutable.”

Un aspecte que m’ha cridat molt l’atenció és com aquest terapeuta va evolucionant incorporant idees a les quals en principi s’oposa, però que després considera útils. Un exemple, explica, n’és el feminisme:

“Las feministas me hicieron darme cuenta que yo he puesto a las mujeres en categorías angostas y que mis etiquetas para las mujeres contenían prejuicios de género: para mí la preocupación de una madre podía, fácilmente, ser desechada como "sobreprotección". Focalizaba en el hombre, proveyendo dirección; y la mujer, crianza. Además, en mi trabajo enfatizaba la importancia de la dirección y daba por sentado la crianza. Creo que ya no hago más eso. Estoy más atento a los mensajes de las etiquetas y presto atención a lo que privilegio. Pero sigo trabajando, sistemáticamente, viendo cómo las parejas se gatillan mutuamente en sus interacciones. Siempre he pensado que trabajar con el hombre es una forma importante de atraerlo hacia la familia, hacerlo más participativo y aliviar las cargas de la mujer; pero ahora presto más atención a estar seguro de que la voz de esta última se oiga, su dolor se exprese y su necesidad de respeto se comprenda.”

Arriba un moment, després de parlar de les diverses influències que Minuchin ha assimilat, que li pregunten si considera que la teràpia realment ha canviat molt.

“Teóricamente, hago lo que siempre he hecho. Sigo buscando el modo en el que las transacciones comunes en la familia soportan el conflicto. De algún modo, yo siempre le digo a la gente: "Hay más posibilidades en Ud. de lo que Ud. piensa. Busquemos un camino para ayudarlo a ser menos angosto". Pero los modos con los que digo esto actualmente son menos dramáticos de los que eran anteriormente. Hago más preguntas y doy menos prescripciones.”

Finalment, també he trobat interessant com observa el propi autor la influencia en la teràpia actual:

“Yo solía influir al campo desde el centro. Ahora lo hago desde la periferia. Ahora soy un anciano. Apoyo a otra gente que creo está haciendo un trabajo interesante. Pienso que es parte de ser una persona mayor el ser crítico. También pienso que un anciano es el portador de la historia oral del campo, por eso me siento mal cuando terapeutas jóvenes no reconocen la influencia de personas como Murray Bowen, Virginia Satir, Jay Haley, Carl Whitaker y Lyman Wynne.”

Per veure l’entrevista sencera seguiu el vincle: http://www.redsistemica.com.ar/minuchin.htm

Per acabar amb l’entrada, m’agradaria comentar que em sembla una figura essencial per a la teràpia familiar i, tenint en compte que és una branca de la psicologia que realment m’interessa, l’admiro molt i m’agradaria, en un futur, partir de les seves grans teories per tractar i ajudar famílies amb problemes igual que ell ha fet i segueix fent.

Els trastorns de la personalitat

El que m’ha portat a buscar informació i a fer una entrada sobre els trastorns de personalitat ha estat una combinació entre la situació de la Montserrat —una de les protagonistes del vídeo de l’esquizofrènia— i una mica d’experiència pròpia.

La veritat és que tots tenim característiques de personalitat més sanes que d’altres, però és molt difícil definir què separa una manera de ser sana i una manera de ser malalta. El que caracteritza un trastorn de personalitat és, a grans trets, una manera de ser repetitiva i crònica que pot comportar conseqüències molt negatives a la persona que el pateix i a la gent que l’envolta.

N’hi ha molts tipus: la personalitat antisocial, l’esquizoide, la obsessiu-compulsiva, la dependent, la histriònica, la personalitat límit, la narcisista, la equitativa, la paranoide i la esquizotípica.

El meu objectiu no és ni resumir cada tipus de trastorn. El que pretenc amb aquesta entrada és tractar els trastorns de personalitat en general, explicar una curiositat sobre les persones que la pateixen, parlar sobre el tractament i fer alguna reflexió sobre el tema.

Un aspecte que trobo molt curiós és que hi ha diferències en la predisposició als diferents tipus de trastorns segons el sexe. Així com els homes que pateixen trastorn en la personalitat tenen més tendència a patir els tres primers tipus, les dones són més propenses a tenir la resta de trastorns. Suposo que deu es deu a les grans diferències de caràcter, de formes de pensar i d’actuar dels dos sexes.

Per altra banda, la gran problemàtica d’aquest trastorn considero que és que la gran majoria de les persones no són conscient que el pateixen. A més, com que la manera més eficaç de tractar-lo és mitjançant la teràpia psicològica, si no es disposa de l’esforç i el compromís del pacient per millorar és molt difícil poder-lo tractar. Tinc entès que hi ha casos en que aquesta patologia pot desencadenar en greus depressions o psicosis, i en aquests casos es recorre, a més, a l’hospitalització dels pacients i al tractament psicofarmacològic.

Segons he trobat, hi ha molts casos en els que el conjunt de símptomes d’aquesta patologia són semblants al malestar de la crisi de l’adolescència. Així doncs, com podem estar segurs que una persona pateix un trastorn de personalitat quan els seus símptomes no arriben als extrems explicats i la persona no admet que ho pateix? Com podem estar segurs que no ho confonem amb un simple caràcter especial?

I ara, a la inversa: és possible que una persona amb trastorn de personalitat sigui conscient que el pateix però no ho admeti de cap manera i ni tan sols els psicòlegs puguin demostrar que existeix un trastorn i que no és només un caràcter especial? Per experiència pròpia, sí. És possible. Inclús, és possible que la mateixa persona mostri diferents personalitats segons li convingui per demostrar que no pateix cap patologia. No estic segura sobre quina tipologia de trastorn de personalitat he tingut experiència, però pel que sembla s’acosta força al TLP (trastorn límit de personalitat), caracteritzat per la inestabilitat, les relacions impulsives i la falta de reflexió i d'autocontrol.

Pel que fa a la meva reflexió sobre aquests trastorns, trobo que és complicadíssim detectar una psicopatologia d’aquestes característiques ja que es pot confondre amb un simple caràcter atípic, o al revés: es pot confondre un caràcter especial amb un trastorn de personalitat. És a dir, tornem a intentar marcar la frontera entre una personalitat sana i una malalta. Una frontera tan difícil de treballar, tan subjectiva i sobretot, tan arriscada.

«Veía el mundo de una forma que nadie antes había imaginado»

L’altre dia vaig veure una gran pel·lícula, que ja havia vist però feia molt de temps: “Una mente maravillosa” és una pel·lícula basada en fets reals que narra la història d’un matemàtic, John Nash, que tenia una de les ments més brillants de la seva generació. Però la seva vida intel·lectual pateix un canvi dràstic quan la seva ment es veu atacada per les alteracions del pensament i de les percepcions i la pèrdua de distinció entre el que és i el que no és real, és a dir, quan comença a patir esquizofrènia. En aquesta pel·lícula es reflecteixen tots els símptomes d’aquesta malaltia, des de les al·lucinacions fins els moviments anormals.

Un vídeo que resumeix una mica la pel·lícula el trobareu seguint el següent enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=0c0pcMqwFTQ

El que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta història és com en John aconsegueix mitjançant el raonament distingir què és real i què no per a poder continuar amb la seva vida sense tractament psicofarmacològic. Es nega a continuar amb aquest tractament ja que bloqueja la seva capacitat de pensament i no pot continuar els seus estudis matemàtics. És molt impactant com ho fa perquè l’esquizofrènia no l’afecti i, sobretot, no vagi degenerant el seu pensament cada cop més. El que fa és ignorar les al·lucinacions, tot i que els seus moviments continuen afectats per la malaltia. Tot i les temptacions de les seves fantasies i al·lucinacions, aconsegueix triar la vida real.

Després de veure aquesta pel·lícula podríem concloure que els psicofàrmacs no són tan necessaris com pensàvem, ja que aquesta persona aconsegueix superar una malaltia psicològica sense aquests. Tot i així considero que seria un raonament erroni ja que, a part que no totes les persones serien capaces d’ignorar visions amb les quals podem tenir contacte físic i ens afecten tant emocionalment, és molt difícil distingir quina de les dues vides és la real i quina la imaginària. És molt complicat adonar-se d’algun fet que no pugui ser versemblant per a descartar la realitat d’una d’aquestes vides, així com el protagonista de la pel·lícula s’adona que els personatges inventats per la seva ment no envelleixen i parteix d’això per confiar en l’altra vida, la real, i poder-la viure amb, gairebé, normalitat.

A més, crec que si una persona no és capaç de viure sense que una malaltia de tals magnituds la vagi deteriorant, és molt preferible ajudar-la amb els psicofàrmacs que deixar-la desprotegida davant els efectes de la malaltia. És just o almenys jo ho considero així, que la persona tingui el dret de rebre ajuda i protecció quan una malaltia psicòtica arriba als seus extrems i és incapaç de controlar-la. Tot i així, és evident que crec que si no és necessari el subministrament de neurolèptics és millor no utilitzar-los ja que els seus efectes secundaris poden arribar a ser molt perillosos.

Per tant, concloc que és fantàstic que hi hagi ocasions en què no siguin necessaris els psicofàrmacs pel tractament d’una malaltia psíquica però que quan sí es necessita, s’han de subministrar sense dubtar-ho.

La manifestació de les repressions

A l’última classe em va cridar l’atenció quan l’Ernest ens va explicar que el propi Sigmund Freud considerava que la repressió era el mecanisme de defensa més important. Per això, he buscat una mica d’informació sobre la repressió i l’inconscient.

De seguida m’he adonat de perquè era tant important aquest mecanisme de defensa pel psicoanalista. És clar que, a l’estudiar l’inconscient, Freud explica que hi ha pensaments dels quals no som conscients i que a vegades ens fan actuar d’una manera diferent a la que creiem que pensem (o als pensaments conscients). Però la seva filla, va anar més enllà, va explicar com alguns d’aquests pensaments inconscients podien ser aquells en els quals recordem fets o vivències que ens són perjudicials i insuportables fins al punt de ser expulsats de la ment per a no patir el dolor que provoquen.

El fet d’evitar que aflorin al conscient provoca una despesa energètica, perquè aquestes pensaments lluitaran per manifestar-se a la vida conscient del subjecte. Aquest és un tema preocupant perquè si la persona ha reprimit a l’inconscient un record inaguantable, què passarà quan aquest record passi, inesperadament, al conscient de la persona?

Suposo que qualsevol situació o pensament pot fer aflorar allò reprimit, perquè encara que es reprimeixi el pensament, no es poden anul·lar els seus efectes psíquics. Així doncs, donada les circumstància de conscienciació, crec que hi pot haver diverses conseqüències.

Una podria ser que l’individu entrés en una fase crítica de desequilibri mental en la qual no seria capaç d’acceptar els fets, patiria una angoixa i un estrès extrem i seria incapaç de canalitzar les seves emocions i sentiments. A més, suposo que quan intentés afrontar la realitat, aquesta el desbordaria i, a poc a poc, aquesta càrrega l’aniria deteriorant.

A part que, segons el caràcter de l’individu, la seva reacció podria ser d’oposició i agressivitat, fins al punt d’arribar a l'autoagressió o a atacar a altres persones que aquest pot relacionar, o no, amb el record reprimit.

He llegit que en els casos extrems, a més de la teràpia psicològica, és necessària l’administració de psicofàrmacs.

Una altra conseqüència seria que, un cop el subjecte fos conscient del record reprimit, passés a actuar un altre mecanisme de defensa: la negació. L’afectat podria negar que hagués ocorregut realment o que existís tal fet. Però així crec que no solucionaria el problema, ja que, com a molt, podria posposar-ne els efectes.

Bé, suposo que hi ha moltes més conseqüències de la manifestació d’un fet reprimit, però aquestes són les que he pensat.

___________________________________________

«Sería muy simpático que existiera dios, que hubiese creado el mundo y fuese una benevolente providencia; que existieran un orden moral en el universo y una vida futura; pero es un hecho muy sorprendente el que todo esto sea exactamente lo que nosotros nos sentimos obligados a desear que exista.» Sigmund Freud