Els trastorns de la personalitat

El que m’ha portat a buscar informació i a fer una entrada sobre els trastorns de personalitat ha estat una combinació entre la situació de la Montserrat —una de les protagonistes del vídeo de l’esquizofrènia— i una mica d’experiència pròpia.

La veritat és que tots tenim característiques de personalitat més sanes que d’altres, però és molt difícil definir què separa una manera de ser sana i una manera de ser malalta. El que caracteritza un trastorn de personalitat és, a grans trets, una manera de ser repetitiva i crònica que pot comportar conseqüències molt negatives a la persona que el pateix i a la gent que l’envolta.

N’hi ha molts tipus: la personalitat antisocial, l’esquizoide, la obsessiu-compulsiva, la dependent, la histriònica, la personalitat límit, la narcisista, la equitativa, la paranoide i la esquizotípica.

El meu objectiu no és ni resumir cada tipus de trastorn. El que pretenc amb aquesta entrada és tractar els trastorns de personalitat en general, explicar una curiositat sobre les persones que la pateixen, parlar sobre el tractament i fer alguna reflexió sobre el tema.

Un aspecte que trobo molt curiós és que hi ha diferències en la predisposició als diferents tipus de trastorns segons el sexe. Així com els homes que pateixen trastorn en la personalitat tenen més tendència a patir els tres primers tipus, les dones són més propenses a tenir la resta de trastorns. Suposo que deu es deu a les grans diferències de caràcter, de formes de pensar i d’actuar dels dos sexes.

Per altra banda, la gran problemàtica d’aquest trastorn considero que és que la gran majoria de les persones no són conscient que el pateixen. A més, com que la manera més eficaç de tractar-lo és mitjançant la teràpia psicològica, si no es disposa de l’esforç i el compromís del pacient per millorar és molt difícil poder-lo tractar. Tinc entès que hi ha casos en que aquesta patologia pot desencadenar en greus depressions o psicosis, i en aquests casos es recorre, a més, a l’hospitalització dels pacients i al tractament psicofarmacològic.

Segons he trobat, hi ha molts casos en els que el conjunt de símptomes d’aquesta patologia són semblants al malestar de la crisi de l’adolescència. Així doncs, com podem estar segurs que una persona pateix un trastorn de personalitat quan els seus símptomes no arriben als extrems explicats i la persona no admet que ho pateix? Com podem estar segurs que no ho confonem amb un simple caràcter especial?

I ara, a la inversa: és possible que una persona amb trastorn de personalitat sigui conscient que el pateix però no ho admeti de cap manera i ni tan sols els psicòlegs puguin demostrar que existeix un trastorn i que no és només un caràcter especial? Per experiència pròpia, sí. És possible. Inclús, és possible que la mateixa persona mostri diferents personalitats segons li convingui per demostrar que no pateix cap patologia. No estic segura sobre quina tipologia de trastorn de personalitat he tingut experiència, però pel que sembla s’acosta força al TLP (trastorn límit de personalitat), caracteritzat per la inestabilitat, les relacions impulsives i la falta de reflexió i d'autocontrol.

Pel que fa a la meva reflexió sobre aquests trastorns, trobo que és complicadíssim detectar una psicopatologia d’aquestes característiques ja que es pot confondre amb un simple caràcter atípic, o al revés: es pot confondre un caràcter especial amb un trastorn de personalitat. És a dir, tornem a intentar marcar la frontera entre una personalitat sana i una malalta. Una frontera tan difícil de treballar, tan subjectiva i sobretot, tan arriscada.