La manifestació de les repressions

A l’última classe em va cridar l’atenció quan l’Ernest ens va explicar que el propi Sigmund Freud considerava que la repressió era el mecanisme de defensa més important. Per això, he buscat una mica d’informació sobre la repressió i l’inconscient.

De seguida m’he adonat de perquè era tant important aquest mecanisme de defensa pel psicoanalista. És clar que, a l’estudiar l’inconscient, Freud explica que hi ha pensaments dels quals no som conscients i que a vegades ens fan actuar d’una manera diferent a la que creiem que pensem (o als pensaments conscients). Però la seva filla, va anar més enllà, va explicar com alguns d’aquests pensaments inconscients podien ser aquells en els quals recordem fets o vivències que ens són perjudicials i insuportables fins al punt de ser expulsats de la ment per a no patir el dolor que provoquen.

El fet d’evitar que aflorin al conscient provoca una despesa energètica, perquè aquestes pensaments lluitaran per manifestar-se a la vida conscient del subjecte. Aquest és un tema preocupant perquè si la persona ha reprimit a l’inconscient un record inaguantable, què passarà quan aquest record passi, inesperadament, al conscient de la persona?

Suposo que qualsevol situació o pensament pot fer aflorar allò reprimit, perquè encara que es reprimeixi el pensament, no es poden anul·lar els seus efectes psíquics. Així doncs, donada les circumstància de conscienciació, crec que hi pot haver diverses conseqüències.

Una podria ser que l’individu entrés en una fase crítica de desequilibri mental en la qual no seria capaç d’acceptar els fets, patiria una angoixa i un estrès extrem i seria incapaç de canalitzar les seves emocions i sentiments. A més, suposo que quan intentés afrontar la realitat, aquesta el desbordaria i, a poc a poc, aquesta càrrega l’aniria deteriorant.

A part que, segons el caràcter de l’individu, la seva reacció podria ser d’oposició i agressivitat, fins al punt d’arribar a l'autoagressió o a atacar a altres persones que aquest pot relacionar, o no, amb el record reprimit.

He llegit que en els casos extrems, a més de la teràpia psicològica, és necessària l’administració de psicofàrmacs.

Una altra conseqüència seria que, un cop el subjecte fos conscient del record reprimit, passés a actuar un altre mecanisme de defensa: la negació. L’afectat podria negar que hagués ocorregut realment o que existís tal fet. Però així crec que no solucionaria el problema, ja que, com a molt, podria posposar-ne els efectes.

Bé, suposo que hi ha moltes més conseqüències de la manifestació d’un fet reprimit, però aquestes són les que he pensat.

___________________________________________

«Sería muy simpático que existiera dios, que hubiese creado el mundo y fuese una benevolente providencia; que existieran un orden moral en el universo y una vida futura; pero es un hecho muy sorprendente el que todo esto sea exactamente lo que nosotros nos sentimos obligados a desear que exista.» Sigmund Freud