
L’Ernest va nombrar aquest psiquiatra, pediatra i gran terapeuta familiar en una sessió. Em va cridar l’atenció el seu curiós nom argentí i, avui, el primer dia que he tingut una mica de temps per aquest blog des de l’última entrada, he decidit buscar informació sobre aquesta figura tan destacada.
Per introduir en Salvador Minuchin, cal esmentar el seu enfocament sistèmic i explicar-lo breument. En aquest enfocament s’entén sempre la persona i la seva conducta en relació als altres. Es considera que els problemes i les patologies sorgeixen de la relació ―sovint no saludable― que s’estableix entre elles i, per tant, la intervenció del psicòleg s’ha de centrar en aquesta relació.
Així doncs, segons Minuchin i el seu model estructural, la família és un sistema que tendeix a la defensa de la seva estabilitat davant els canvis de condicions i d’influències internes i externes. Aquests canvis, solen perjudicar l’equilibri i l’estructura funcional de la família mitjançant mecanismes de manteniment del patiment d’aquesta o d’algun dels seus membres. Per aquest autor, el que ajudaria al retorn a una estructura familiar funcional seria restablir jerarquies, formular límits clars, definir rols i funcions i dissoldre aliances o triangles.
He trobat una entrevista que pot ser molt interessant i de la qual comentaré alguns aspectes que m’han cridat l’atenció.
En aquesta entrevista, davant la seva gran habilitat que té Minuchin per controlar els conflictes, l’entrevistador li pregunta com ho fa perquè les famílies acceptin les seves intervencions sense considerar-lo manipulador.
“Creo que lo que lleva a esto es que realmente me preocupo. Desde el momento que trabajo con una familia, estoy absolutamente preocupado por ellos. Sufro con ellos. Lloro con ellos.”
Un tema que m’ha semblat molt interessant d’aquesta entrevista ha estat el comentari de Minuchin sobre com modifiquem els records que tenim del passat i sobre la dificultat de considerar-los certs:
“Cuando uno trata con la memoria, no sólo cambia la manera en que la persona observa el presente, también reacomoda el pasado.”
Aleshores Minuchin nombra a Milton Erickson, recordant com alguns terapeutes introduïen mitjançant la hipnosis vells records que realment mai van ocórrer. I continua:
"Pero aún fuera de la terapia eso sucede automáticamente todo el tiempo. El error de algunos terapeutas es creer en la inmutabilidad de los recuerdos. Creo que siempre creamos recuerdos ―es un proceso normal y natural―. Con lo que no acuerdo es con que una vez que esos recuerdos aparecen en terapia, representan la verdad o la realidad. Los terapeutas deben ser cuidadosos de no ver a los recuerdos como una verdad inmutable.”
Un aspecte que m’ha cridat molt l’atenció és com aquest terapeuta va evolucionant incorporant idees a les quals en principi s’oposa, però que després considera útils. Un exemple, explica, n’és el feminisme:
“Las feministas me hicieron darme cuenta que yo he puesto a las mujeres en categorías angostas y que mis etiquetas para las mujeres contenían prejuicios de género: para mí la preocupación de una madre podía, fácilmente, ser desechada como "sobreprotección". Focalizaba en el hombre, proveyendo dirección; y la mujer, crianza. Además, en mi trabajo enfatizaba la importancia de la dirección y daba por sentado la crianza. Creo que ya no hago más eso. Estoy más atento a los mensajes de las etiquetas y presto atención a lo que privilegio. Pero sigo trabajando, sistemáticamente, viendo cómo las parejas se gatillan mutuamente en sus interacciones. Siempre he pensado que trabajar con el hombre es una forma importante de atraerlo hacia la familia, hacerlo más participativo y aliviar las cargas de la mujer; pero ahora presto más atención a estar seguro de que la voz de esta última se oiga, su dolor se exprese y su necesidad de respeto se comprenda.”
Arriba un moment, després de parlar de les diverses influències que Minuchin ha assimilat, que li pregunten si considera que la teràpia realment ha canviat molt.
“Teóricamente, hago lo que siempre he hecho. Sigo buscando el modo en el que las transacciones comunes en la familia soportan el conflicto. De algún modo, yo siempre le digo a la gente: "Hay más posibilidades en Ud. de lo que Ud. piensa. Busquemos un camino para ayudarlo a ser menos angosto". Pero los modos con los que digo esto actualmente son menos dramáticos de los que eran anteriormente. Hago más preguntas y doy menos prescripciones.”
Finalment, també he trobat interessant com observa el propi autor la influencia en la teràpia actual:
“Yo solía influir al campo desde el centro. Ahora lo hago desde la periferia. Ahora soy un anciano. Apoyo a otra gente que creo está haciendo un trabajo interesante. Pienso que es parte de ser una persona mayor el ser crítico. También pienso que un anciano es el portador de la historia oral del campo, por eso me siento mal cuando terapeutas jóvenes no reconocen la influencia de personas como Murray Bowen, Virginia Satir, Jay Haley, Carl Whitaker y Lyman Wynne.”
Per veure l’entrevista sencera seguiu el vincle: http://www.redsistemica.com.ar/minuchin.htm
Per acabar amb l’entrada, m’agradaria comentar que em sembla una figura essencial per a la teràpia familiar i, tenint en compte que és una branca de la psicologia que realment m’interessa, l’admiro molt i m’agradaria, en un futur, partir de les seves grans teories per tractar i ajudar famílies amb problemes igual que ell ha fet i segueix fent.
Fantàstic post, Eva!
ResponderEliminarBusca informació també de Milton Erickson, una font inesgotable d'inspiració pels psicòlegs.
Ànims amb el blog!
Moltes gràcies pel teu suport,Eva. La qüestió és que ja he fet tots els passos per deixar-ho definitivament, mal em pesi, però és que és massa per a mi. El pla Bolonya vol dedicació gairebé exclusiva, i aquest no és el meu cas. Els que fan llicenciatura tenen gairebé tot un mes sense classes per a preparar exàmens, mentre que els que estem en el pla Bolonya a més de no donar-nos temps per a preparar els exàmens estem carregats de treballs. La meva intenció era gaudir estudiant però sense tant d´estrés i d´una manera més pausada. Potser quan em vaig matricular estava massa eufòric i em vaig agafar massa crèdits, no penso llençar la tovallola i segurament elsetembre que ve ho torno intentar ara que ja sé com les gasta el pla B. Potser sóc més de filosofia, encara em queden uns quans mesos per pensar-ho, també aprofitaré per posar el meu inexistent anglès al dia perquè és una de les exigències inevitables d´aquest fantàstic pla. Bé,Eva, potser ens retrobem el setembre que ve, jo un curs per sota. Et desitjo molt bona sort, seràs una psicòloga fantàstica Eva.Una abraçada calurosa!
ResponderEliminar