Dues històries, dues memòries

En aquesta entrada vull fer un petit esment del que m'ha suggerit l'explicació de la memòria. Avui a classe de fonaments l'Ernest ens ha parlat de la memòria. A teoria has comentat les lesions a l'hipocam i les seves conseqüències, fet que m'ha fet recordar una pel·lícula que vaig veure fa un temps.

Las 50 primeras citas és una història d'una noia que va patir un accident de trànsit el dia de l'aniversari del seu pare i des d'aquell dia no és capaç d'arxivar la nova informació. Fins al punt que la seva família i entorn viu cada dia fingin que és el dia de l'aniversari del pare: amb un pastís, llegint el diari d'aquell dia, anant a la cafeteria... Quan aquesta noia, la Lucy, coneix en Henry a la cafeteria organitzen una cita, però a l'endemà s'hi retroben i ella no el recorda. Per això, en Henry tindrà la primera cita amb la Lucy cinquanta vegades per enamorar-la.

Avui, després de l'explicació, he suposat que de l'accident debia resultar afectada la part de l'hipocam. A més, a la pel·lícula, quan visiten a un doctor especialitzat apareix un pacient d'aquest que té afectada més greument aquesta part del cervell i, així com la Lucy fins que no s'adorm no s'oblida del que ha viscut al llarg del dia, ell se n'oblida al minut.

Pel que fa a la segona part de la classe teòrica, també m'ha fet pensar en una història. El documental de l'Alzheimer m'ha recordat un llibre que vaig llegir no fa gaire: El quadern de Noah. Aquesta és una història d'amor molt pur que escriu la protagonista d'aquesta quan comença a patir els primers símptomes d'aquesta malaltia. A la primera pàgina, li dedica a la seva parella perquè li pugui llegir quan ella no sigui capaç de recordar la seva preciosa història. Al llibre, en Nicolas Sparks narra quan la parella viu en una residència perquè l'home no se'n pot fer càrrec a casa i li llegeix diàriament el quadern i de tant en tant, algun dia ella aconsegueix recordar-ho. Recorda el que van viure, que l'home que té al davant és el seu, li demana pels fills, pels néts, i li diu que l'estima. D'aquest llibre també se n'ha fet la pel·lícula: El diario de Noah.

Per acabar, voldria dir que les classes de memòria m'han semblat molt interessants, tant la teòrica com la pràctica (val a dir que encara recordo les deu paraules que m'ha dit la meva companya Núria), que em resulta un tema curiós i del qual m'agradaria saber més. Si trobo alguna cosa destacable, en faré constància.