
Segons l’Ernest, MILTON ERICKSON és una font inesgotable d’inspiració per als psicòlegs. Jo també l’hi considero: va ser una persona amb una força de voluntat increïble i amb un interès enorme per la ment i el seu funcionament.
El cert és que Erickson va tenir una vida difícil, però suposo que li ha d’agrair gran part dels seus descobriments a aquestes dificultats. No explicaré detalladament la seva biografia (per veure-la seguiu el link: http://www.psicologiacientifica.com/bv/psicologia-290-1-la-terapia-segun-milton-erickson.html), però faré un breu esment de la malaltia que va patir i les seves conseqüències.
A part de ser daltonià i de patir sordesa tonal, la greu malaltia que va afectar la seva vida va ser la poliomielitis del tipus paralítica (és viral i en alguns casos asimptomàtica, però aquesta en concret es caracteritza per la paràlisis muscular i pot causar la mort, per saber-ne més: http://kidshealth.org/parent/en_espanol/medicos/polio_esp.html ). Així, aquest personatge es va trobar postrat al llit sense poder moure ni sentir cap part del cos durant un llarg període de temps, que va aprofitar de manera espectacular per localitzar les seves extremitats, intentar el moviment i per observar la gent del seu entorn. Mitjançant l’estudi dels bebès i com aprenen a caminar, Erickson va treure idees per reeducar-se per iniciar moviments i també per la seva pràctica de psicoteràpia. Les dificultats físiques que va patir van fer que s’adonés de la importància del moviment corporal en la comunicació.
Pel que fa al títol del post, correspon a una frase del propi Milton Erickson que indueix a llargues reflexions. Ell transmet aquest missatge per primera vegada la seva suposada última nit en vida. En realitat, davant el primer atac de la malaltia el metge va predir que moriría aquella mateixa nit. Pensant que realment seria la seva última nit, va demanar a la seva mare que li treiés els obstàcles de la finestra, perquè no volia morir sense veure el crepuscle. En aquest cas el seu objectiu era mirar el crepuscle, però ell considerava indispensable tenir objectius immediats assequibles.
Així, la seva vida va marcar especialment el desenvolupament de la seva teràpia: molt innovadora i basada en la creativitat, la comprensió i la importància del canvi. “Curiosamente, a diferencia de otras psicoterapias importantes él no creó una teoría ni ofertó explicaciones teóricas de su trabajo. Erickson ofreció descripciones detalladas.” És el que va expressar John McWhirter en una entrevista. Així com Minuchin (a l'entrevista d'un parell de posts enrere) el nombra quan parla de falsos records introduïts per la hipnosi, tècnica que sol usar l'Erickson.
El que considero més curiós d’en Milton Erickson és la profunda eficàcia creativa de la seva teràpia. El cert és que la seva pràctica és molt àmplia i flexible, donat que no només la realitzava a la seva clínica: tot i els límits reglats que ho prohibien, Erickson treballava també als entorns habituals dels seus clients.
El mateix McWhirter va explicar el que ell considerava la Màgia d’Erickson: “Dado que él nunca explicitó exactamente cómo hizo lo que hizo, hubo siempre un sentido de misterio y de magia sobre sus casos clínicos, incluso cuando realmente era muy claro, muy sistemático y claramente sabía lo que estaba haciendo. Incluso cuando descubrí cómo hizo algunas cosas, el sentido de lo mágico continuó. Para mí fue como comprender cómo un mago en el teatro hace sus trucos, entendiendo que la habilidad implicada era incluso más impresionante que conocer el truco.” (per veure més de l’entrevista: http://www.pnltraining.com/index.php?id=32&option=com_content&task=view).
A continuació, afegiré un parell de casos, citats per Haley, que va tractar Milton Erickson, per què pugueu fer un tast de la seva màgia:
“Una madre acudió a Erickson y le dijo que su hija adolescente se había retirado del mundo y que no podía dejar la casa ni ir a la escuela ni a ningún sitio. Tenía la idea de que sus pies eran demasiado grandes y que no debía mostrarlos en ningún lugar. En aquella época un terapeuta estaba incapacitado por la regla de que solamente deben verse los clientes en la consulta. Algo típico de Erickson era que siempre hacía lo que tenía que hacer dentro de los límites de su fortaleza. Acudió a la casa por dos razones obvias: una, que la chica no iría a su despacho, y dos, Erickson quería ver el tamaño de sus pies. Erickson observó que los pies de la niña eran de un tamaño normal. Usó la excusa de que su madre no se encontraba bien y que como médico le hacía una visita a domicilio. Examinó a la madre y entonces le pidió a la hija que le ayudase estando detrás de él sosteniendo toallas, o cualquier cosa que pudiese necesitar, hasta que la niña estaba justo detrás de él, y dando un paso hacia atrás la pisó tan fuerte como pudo, hasta que la niña gritó de dolor. Erickson se giró y le dijo agriamente "si tus pies fueran lo suficientemente grandes como para que un hombre pudiera verlos, no te hubiera pisado". Continuó examinando a la madre mientras la hija parecía pensativa. Más tarde, la madre le llamó a Erickson y le dijo que su hija le había preguntado si podía salir a ver una película y posteriormente salió. Al día siguiente fue al colegio. El problema estaba superado. (1997)”
“Este es el caso de una joven inhibida que era fóbica a la relación sexual. La hipótesis era que la madre la había asustado con discursos para prevenirla contra el sexo; siendo todavía niña la madre murió. Erickson hizo regresar a la mujer a su infancia, a un tiempo donde la madre le había dado las advertencias que la habían asustado. Entonces le habló de cómo las madres advierten de tal forma que sólo cubren partes de un problema y ellas mismas, más tarde, ofrecen una enseñanza más completa cuando saben que sus hijas están lo suficientemente maduras para recibirlas y entenderlas. Cuando Erickson llevó a la joven atrás en el tiempo, cuando su madre le asustaba con aquellas advertencias, primero demostró estar de acuerdo con lo que la madre le había dicho. Entonces discutió con la joven lo que su madre le hubiese dicho acerca del sexo en el futuro, si hubiese vivido. La hija entonces hubiera sido lo suficientemente madura como para hacer juicios correctos en relación con el sexo y su madre le hubiera hablado de aspectos positivos del mismo. Su desafortunada muerte le impidió a la madre poder completar la educación de su hija. Ahora la joven mujer estaba preparada para aceptar lo que Erickson podía darle: una visión más positiva del sexo que la madre le hubiera dado si la mujer hubiera vivido.”
M'has convertit en un fan d'Erickson! l'entrevista, els casos que tan encertadament esculls per presentar al blog... han fet que irremeiablement m'adoni de l'extraordinari do d'aquest home que tu m'has fet descobrir. Gràcies Eva per obrir-me les portes a aquest món de psicologia creativa que Erikson representa!
ResponderEliminarFantàstic post per donar a conéixer, Milton H. Erickson, Eva!
ResponderEliminarHi ha un altre Erikson, Erik Erikson, psicoanalista, també interessant, però no de la talla de Milton.