«Él me quería muchísimo, pero me quería mal»

Aquest Nadal ha fet que em trobés amb una persona amb la qual volia parlar des de feia molt de temps. Una persona forta, afectuosa, alegre i honesta, amb ganes de viure i amb les idees clares. Però, alhora, una persona dèbil, callada, innocent i confiada, confosa, trista...

Aquests últims adjectius són els que la van definir en un passat llunyà, i en la profunditat del seu ésser encara ara la defineixen. Si l’observes bé, pots apreciar la barreja de pensaments, de sentiments i emocions. És curiós com la nostra experiència marca la nostra trajectòria, el nostre caràcter i la manera de veure la vida.

Aquesta noia es va enamorar. I el noi l’estimava molt. Però, tal com ella em va dir, l’estimava malament. El cert és que en un principi era feliç: “No estaba acostumbrada a que me quisieran, y a mi me agradaba que él me quisiera tanto”. Però també em va explicar que des del moment en que s’hi va casar va saber que alguna cosa no anava bé. Es va adonar del seu error força aviat, però ho va suportar força temps.

N’he buscat una mica d’informació...

He trobat que hi ha dos tipus de persones maltractades: les que han estat educades amb més responsabilitats de les adequades per la seva edat, caracteritzades per abocar-se en la resta donant-los tot el que tenen i quan falla alguna cosa consideren que no han donat prou; i les que han estat excessivament protegides durant la infància, educades per dependre d’ algú “superior” que les protegeixi i busquen homes que decideixin per elles i les dominin.

Perfil psicològic del maltractador

Perfil psicològic de la víctima

-Una baixa autoestima i una imatge negativa de sí mateix, intenta reforçar-se i confirmar-se amb els actes violents. -Gelosia extremada, fins al punt patològic. La majoria de conflictes s’inicien per la por a l’abandonament. -Manipulador i controlador. -Es considera possessor de la seva parella, amb el dret a saber-ho tot sobre ella y sense considerar-la persona amb vida pròpia. -Es mostra sobreprotector amb la seva parella. -Utilitza l’agressivitat per aconseguir els seus objectius. -Comportaments diferents pública i privadament. -Concepció de la sexualitat basada en el poder masculí i la submissió femenina. -Culpa a l’altre dels seus actes, motivats per la provocació de la parella.

-Una baixa autoestima i una desvalorització de la seva persona. -Caràcter submís i obedient -Concepte d’amor com sacrifici i dependència absoluta. -Es considera inferior física i psicològicament a l’home. -Es culpa de tots els problemes de parella -Davant la parella es considera incompetent i es mostra silenciosa, nul·la. -Confronta sentiments ambivalents d’odi i amor cap a la parella. -Presenta problemes de salut, com mal de cap, problemes del son, esgotament... -Percep el món com hostil i considera que no se pot valdre per si mateixa.

Segons una concepció sistèmica, parlaríem d’una relació complementària destructiva.

Aquestes característiques, entre moltes altres, són les que va haver de suportar aquesta noia. Però, tal com ella em va explicar, quan va arribar el nen no va poder més. No volia que ell hagués de viure tot allò. No era just.

Aquesta experiència em va fer reflexionar molt. Justícia. No era just per al nen. Però ella no s’acabava d’adonar que per ella tampoc era just el que havia viscut. Ara, analitzant-ho des de lluny sí que se n’ha pogut adonar. És curiós que fos l’instint maternal de protecció el que la salvés de tot allò. Voler-lo salvar a ell, la va portar a la salvació. I això és preciós i alhora amarg.

«Imponte siempre un objetivo real y alcanzable, para el futuro inmediato»

Segons l’Ernest, MILTON ERICKSON és una font inesgotable d’inspiració per als psicòlegs. Jo també l’hi considero: va ser una persona amb una força de voluntat increïble i amb un interès enorme per la ment i el seu funcionament.

El cert és que Erickson va tenir una vida difícil, però suposo que li ha d’agrair gran part dels seus descobriments a aquestes dificultats. No explicaré detalladament la seva biografia (per veure-la seguiu el link: http://www.psicologiacientifica.com/bv/psicologia-290-1-la-terapia-segun-milton-erickson.html), però faré un breu esment de la malaltia que va patir i les seves conseqüències.

A part de ser daltonià i de patir sordesa tonal, la greu malaltia que va afectar la seva vida va ser la poliomielitis del tipus paralítica (és viral i en alguns casos asimptomàtica, però aquesta en concret es caracteritza per la paràlisis muscular i pot causar la mort, per saber-ne més: http://kidshealth.org/parent/en_espanol/medicos/polio_esp.html ). Així, aquest personatge es va trobar postrat al llit sense poder moure ni sentir cap part del cos durant un llarg període de temps, que va aprofitar de manera espectacular per localitzar les seves extremitats, intentar el moviment i per observar la gent del seu entorn. Mitjançant l’estudi dels bebès i com aprenen a caminar, Erickson va treure idees per reeducar-se per iniciar moviments i també per la seva pràctica de psicoteràpia. Les dificultats físiques que va patir van fer que s’adonés de la importància del moviment corporal en la comunicació.

Pel que fa al títol del post, correspon a una frase del propi Milton Erickson que indueix a llargues reflexions. Ell transmet aquest missatge per primera vegada la seva suposada última nit en vida. En realitat, davant el primer atac de la malaltia el metge va predir que moriría aquella mateixa nit. Pensant que realment seria la seva última nit, va demanar a la seva mare que li treiés els obstàcles de la finestra, perquè no volia morir sense veure el crepuscle. En aquest cas el seu objectiu era mirar el crepuscle, però ell considerava indispensable tenir objectius immediats assequibles.

Així, la seva vida va marcar especialment el desenvolupament de la seva teràpia: molt innovadora i basada en la creativitat, la comprensió i la importància del canvi. “Curiosamente, a diferencia de otras psicoterapias importantes él no creó una teoría ni ofertó explicaciones teóricas de su trabajo. Erickson ofreció descripciones detalladas.” És el que va expressar John McWhirter en una entrevista. Així com Minuchin (a l'entrevista d'un parell de posts enrere) el nombra quan parla de falsos records introduïts per la hipnosi, tècnica que sol usar l'Erickson.

El que considero més curiós d’en Milton Erickson és la profunda eficàcia creativa de la seva teràpia. El cert és que la seva pràctica és molt àmplia i flexible, donat que no només la realitzava a la seva clínica: tot i els límits reglats que ho prohibien, Erickson treballava també als entorns habituals dels seus clients.

El mateix McWhirter va explicar el que ell considerava la Màgia d’Erickson: “Dado que él nunca explicitó exactamente cómo hizo lo que hizo, hubo siempre un sentido de misterio y de magia sobre sus casos clínicos, incluso cuando realmente era muy claro, muy sistemático y claramente sabía lo que estaba haciendo. Incluso cuando descubrí cómo hizo algunas cosas, el sentido de lo mágico continuó. Para mí fue como comprender cómo un mago en el teatro hace sus trucos, entendiendo que la habilidad implicada era incluso más impresionante que conocer el truco.” (per veure més de l’entrevista: http://www.pnltraining.com/index.php?id=32&option=com_content&task=view).

A continuació, afegiré un parell de casos, citats per Haley, que va tractar Milton Erickson, per què pugueu fer un tast de la seva màgia:

“Una madre acudió a Erickson y le dijo que su hija adolescente se había retirado del mundo y que no podía dejar la casa ni ir a la escuela ni a ningún sitio. Tenía la idea de que sus pies eran demasiado grandes y que no debía mostrarlos en ningún lugar. En aquella época un terapeuta estaba incapacitado por la regla de que solamente deben verse los clientes en la consulta. Algo típico de Erickson era que siempre hacía lo que tenía que hacer dentro de los límites de su fortaleza. Acudió a la casa por dos razones obvias: una, que la chica no iría a su despacho, y dos, Erickson quería ver el tamaño de sus pies. Erickson observó que los pies de la niña eran de un tamaño normal. Usó la excusa de que su madre no se encontraba bien y que como médico le hacía una visita a domicilio. Examinó a la madre y entonces le pidió a la hija que le ayudase estando detrás de él sosteniendo toallas, o cualquier cosa que pudiese necesitar, hasta que la niña estaba justo detrás de él, y dando un paso hacia atrás la pisó tan fuerte como pudo, hasta que la niña gritó de dolor. Erickson se giró y le dijo agriamente "si tus pies fueran lo suficientemente grandes como para que un hombre pudiera verlos, no te hubiera pisado". Continuó examinando a la madre mientras la hija parecía pensativa. Más tarde, la madre le llamó a Erickson y le dijo que su hija le había preguntado si podía salir a ver una película y posteriormente salió. Al día siguiente fue al colegio. El problema estaba superado. (1997)”

“Este es el caso de una joven inhibida que era fóbica a la relación sexual. La hipótesis era que la madre la había asustado con discursos para prevenirla contra el sexo; siendo todavía niña la madre murió. Erickson hizo regresar a la mujer a su infancia, a un tiempo donde la madre le había dado las advertencias que la habían asustado. Entonces le habló de cómo las madres advierten de tal forma que sólo cubren partes de un problema y ellas mismas, más tarde, ofrecen una enseñanza más completa cuando saben que sus hijas están lo suficientemente maduras para recibirlas y entenderlas. Cuando Erickson llevó a la joven atrás en el tiempo, cuando su madre le asustaba con aquellas advertencias, primero demostró estar de acuerdo con lo que la madre le había dicho. Entonces discutió con la joven lo que su madre le hubiese dicho acerca del sexo en el futuro, si hubiese vivido. La hija entonces hubiera sido lo suficientemente madura como para hacer juicios correctos en relación con el sexo y su madre le hubiera hablado de aspectos positivos del mismo. Su desafortunada muerte le impidió a la madre poder completar la educación de su hija. Ahora la joven mujer estaba preparada para aceptar lo que Erickson podía darle: una visión más positiva del sexo que la madre le hubiera dado si la mujer hubiera vivido.”

Dues històries, dues memòries

En aquesta entrada vull fer un petit esment del que m'ha suggerit l'explicació de la memòria. Avui a classe de fonaments l'Ernest ens ha parlat de la memòria. A teoria has comentat les lesions a l'hipocam i les seves conseqüències, fet que m'ha fet recordar una pel·lícula que vaig veure fa un temps.

Las 50 primeras citas és una història d'una noia que va patir un accident de trànsit el dia de l'aniversari del seu pare i des d'aquell dia no és capaç d'arxivar la nova informació. Fins al punt que la seva família i entorn viu cada dia fingin que és el dia de l'aniversari del pare: amb un pastís, llegint el diari d'aquell dia, anant a la cafeteria... Quan aquesta noia, la Lucy, coneix en Henry a la cafeteria organitzen una cita, però a l'endemà s'hi retroben i ella no el recorda. Per això, en Henry tindrà la primera cita amb la Lucy cinquanta vegades per enamorar-la.

Avui, després de l'explicació, he suposat que de l'accident debia resultar afectada la part de l'hipocam. A més, a la pel·lícula, quan visiten a un doctor especialitzat apareix un pacient d'aquest que té afectada més greument aquesta part del cervell i, així com la Lucy fins que no s'adorm no s'oblida del que ha viscut al llarg del dia, ell se n'oblida al minut.

Pel que fa a la segona part de la classe teòrica, també m'ha fet pensar en una història. El documental de l'Alzheimer m'ha recordat un llibre que vaig llegir no fa gaire: El quadern de Noah. Aquesta és una història d'amor molt pur que escriu la protagonista d'aquesta quan comença a patir els primers símptomes d'aquesta malaltia. A la primera pàgina, li dedica a la seva parella perquè li pugui llegir quan ella no sigui capaç de recordar la seva preciosa història. Al llibre, en Nicolas Sparks narra quan la parella viu en una residència perquè l'home no se'n pot fer càrrec a casa i li llegeix diàriament el quadern i de tant en tant, algun dia ella aconsegueix recordar-ho. Recorda el que van viure, que l'home que té al davant és el seu, li demana pels fills, pels néts, i li diu que l'estima. D'aquest llibre també se n'ha fet la pel·lícula: El diario de Noah.

Per acabar, voldria dir que les classes de memòria m'han semblat molt interessants, tant la teòrica com la pràctica (val a dir que encara recordo les deu paraules que m'ha dit la meva companya Núria), que em resulta un tema curiós i del qual m'agradaria saber més. Si trobo alguna cosa destacable, en faré constància.