«Veía el mundo de una forma que nadie antes había imaginado»

L’altre dia vaig veure una gran pel·lícula, que ja havia vist però feia molt de temps: “Una mente maravillosa” és una pel·lícula basada en fets reals que narra la història d’un matemàtic, John Nash, que tenia una de les ments més brillants de la seva generació. Però la seva vida intel·lectual pateix un canvi dràstic quan la seva ment es veu atacada per les alteracions del pensament i de les percepcions i la pèrdua de distinció entre el que és i el que no és real, és a dir, quan comença a patir esquizofrènia. En aquesta pel·lícula es reflecteixen tots els símptomes d’aquesta malaltia, des de les al·lucinacions fins els moviments anormals.

Un vídeo que resumeix una mica la pel·lícula el trobareu seguint el següent enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=0c0pcMqwFTQ

El que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta història és com en John aconsegueix mitjançant el raonament distingir què és real i què no per a poder continuar amb la seva vida sense tractament psicofarmacològic. Es nega a continuar amb aquest tractament ja que bloqueja la seva capacitat de pensament i no pot continuar els seus estudis matemàtics. És molt impactant com ho fa perquè l’esquizofrènia no l’afecti i, sobretot, no vagi degenerant el seu pensament cada cop més. El que fa és ignorar les al·lucinacions, tot i que els seus moviments continuen afectats per la malaltia. Tot i les temptacions de les seves fantasies i al·lucinacions, aconsegueix triar la vida real.

Després de veure aquesta pel·lícula podríem concloure que els psicofàrmacs no són tan necessaris com pensàvem, ja que aquesta persona aconsegueix superar una malaltia psicològica sense aquests. Tot i així considero que seria un raonament erroni ja que, a part que no totes les persones serien capaces d’ignorar visions amb les quals podem tenir contacte físic i ens afecten tant emocionalment, és molt difícil distingir quina de les dues vides és la real i quina la imaginària. És molt complicat adonar-se d’algun fet que no pugui ser versemblant per a descartar la realitat d’una d’aquestes vides, així com el protagonista de la pel·lícula s’adona que els personatges inventats per la seva ment no envelleixen i parteix d’això per confiar en l’altra vida, la real, i poder-la viure amb, gairebé, normalitat.

A més, crec que si una persona no és capaç de viure sense que una malaltia de tals magnituds la vagi deteriorant, és molt preferible ajudar-la amb els psicofàrmacs que deixar-la desprotegida davant els efectes de la malaltia. És just o almenys jo ho considero així, que la persona tingui el dret de rebre ajuda i protecció quan una malaltia psicòtica arriba als seus extrems i és incapaç de controlar-la. Tot i així, és evident que crec que si no és necessari el subministrament de neurolèptics és millor no utilitzar-los ja que els seus efectes secundaris poden arribar a ser molt perillosos.

Per tant, concloc que és fantàstic que hi hagi ocasions en què no siguin necessaris els psicofàrmacs pel tractament d’una malaltia psíquica però que quan sí es necessita, s’han de subministrar sense dubtar-ho.