Els trastorns de la personalitat

El que m’ha portat a buscar informació i a fer una entrada sobre els trastorns de personalitat ha estat una combinació entre la situació de la Montserrat —una de les protagonistes del vídeo de l’esquizofrènia— i una mica d’experiència pròpia.

La veritat és que tots tenim característiques de personalitat més sanes que d’altres, però és molt difícil definir què separa una manera de ser sana i una manera de ser malalta. El que caracteritza un trastorn de personalitat és, a grans trets, una manera de ser repetitiva i crònica que pot comportar conseqüències molt negatives a la persona que el pateix i a la gent que l’envolta.

N’hi ha molts tipus: la personalitat antisocial, l’esquizoide, la obsessiu-compulsiva, la dependent, la histriònica, la personalitat límit, la narcisista, la equitativa, la paranoide i la esquizotípica.

El meu objectiu no és ni resumir cada tipus de trastorn. El que pretenc amb aquesta entrada és tractar els trastorns de personalitat en general, explicar una curiositat sobre les persones que la pateixen, parlar sobre el tractament i fer alguna reflexió sobre el tema.

Un aspecte que trobo molt curiós és que hi ha diferències en la predisposició als diferents tipus de trastorns segons el sexe. Així com els homes que pateixen trastorn en la personalitat tenen més tendència a patir els tres primers tipus, les dones són més propenses a tenir la resta de trastorns. Suposo que deu es deu a les grans diferències de caràcter, de formes de pensar i d’actuar dels dos sexes.

Per altra banda, la gran problemàtica d’aquest trastorn considero que és que la gran majoria de les persones no són conscient que el pateixen. A més, com que la manera més eficaç de tractar-lo és mitjançant la teràpia psicològica, si no es disposa de l’esforç i el compromís del pacient per millorar és molt difícil poder-lo tractar. Tinc entès que hi ha casos en que aquesta patologia pot desencadenar en greus depressions o psicosis, i en aquests casos es recorre, a més, a l’hospitalització dels pacients i al tractament psicofarmacològic.

Segons he trobat, hi ha molts casos en els que el conjunt de símptomes d’aquesta patologia són semblants al malestar de la crisi de l’adolescència. Així doncs, com podem estar segurs que una persona pateix un trastorn de personalitat quan els seus símptomes no arriben als extrems explicats i la persona no admet que ho pateix? Com podem estar segurs que no ho confonem amb un simple caràcter especial?

I ara, a la inversa: és possible que una persona amb trastorn de personalitat sigui conscient que el pateix però no ho admeti de cap manera i ni tan sols els psicòlegs puguin demostrar que existeix un trastorn i que no és només un caràcter especial? Per experiència pròpia, sí. És possible. Inclús, és possible que la mateixa persona mostri diferents personalitats segons li convingui per demostrar que no pateix cap patologia. No estic segura sobre quina tipologia de trastorn de personalitat he tingut experiència, però pel que sembla s’acosta força al TLP (trastorn límit de personalitat), caracteritzat per la inestabilitat, les relacions impulsives i la falta de reflexió i d'autocontrol.

Pel que fa a la meva reflexió sobre aquests trastorns, trobo que és complicadíssim detectar una psicopatologia d’aquestes característiques ja que es pot confondre amb un simple caràcter atípic, o al revés: es pot confondre un caràcter especial amb un trastorn de personalitat. És a dir, tornem a intentar marcar la frontera entre una personalitat sana i una malalta. Una frontera tan difícil de treballar, tan subjectiva i sobretot, tan arriscada.

«Veía el mundo de una forma que nadie antes había imaginado»

L’altre dia vaig veure una gran pel·lícula, que ja havia vist però feia molt de temps: “Una mente maravillosa” és una pel·lícula basada en fets reals que narra la història d’un matemàtic, John Nash, que tenia una de les ments més brillants de la seva generació. Però la seva vida intel·lectual pateix un canvi dràstic quan la seva ment es veu atacada per les alteracions del pensament i de les percepcions i la pèrdua de distinció entre el que és i el que no és real, és a dir, quan comença a patir esquizofrènia. En aquesta pel·lícula es reflecteixen tots els símptomes d’aquesta malaltia, des de les al·lucinacions fins els moviments anormals.

Un vídeo que resumeix una mica la pel·lícula el trobareu seguint el següent enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=0c0pcMqwFTQ

El que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta història és com en John aconsegueix mitjançant el raonament distingir què és real i què no per a poder continuar amb la seva vida sense tractament psicofarmacològic. Es nega a continuar amb aquest tractament ja que bloqueja la seva capacitat de pensament i no pot continuar els seus estudis matemàtics. És molt impactant com ho fa perquè l’esquizofrènia no l’afecti i, sobretot, no vagi degenerant el seu pensament cada cop més. El que fa és ignorar les al·lucinacions, tot i que els seus moviments continuen afectats per la malaltia. Tot i les temptacions de les seves fantasies i al·lucinacions, aconsegueix triar la vida real.

Després de veure aquesta pel·lícula podríem concloure que els psicofàrmacs no són tan necessaris com pensàvem, ja que aquesta persona aconsegueix superar una malaltia psicològica sense aquests. Tot i així considero que seria un raonament erroni ja que, a part que no totes les persones serien capaces d’ignorar visions amb les quals podem tenir contacte físic i ens afecten tant emocionalment, és molt difícil distingir quina de les dues vides és la real i quina la imaginària. És molt complicat adonar-se d’algun fet que no pugui ser versemblant per a descartar la realitat d’una d’aquestes vides, així com el protagonista de la pel·lícula s’adona que els personatges inventats per la seva ment no envelleixen i parteix d’això per confiar en l’altra vida, la real, i poder-la viure amb, gairebé, normalitat.

A més, crec que si una persona no és capaç de viure sense que una malaltia de tals magnituds la vagi deteriorant, és molt preferible ajudar-la amb els psicofàrmacs que deixar-la desprotegida davant els efectes de la malaltia. És just o almenys jo ho considero així, que la persona tingui el dret de rebre ajuda i protecció quan una malaltia psicòtica arriba als seus extrems i és incapaç de controlar-la. Tot i així, és evident que crec que si no és necessari el subministrament de neurolèptics és millor no utilitzar-los ja que els seus efectes secundaris poden arribar a ser molt perillosos.

Per tant, concloc que és fantàstic que hi hagi ocasions en què no siguin necessaris els psicofàrmacs pel tractament d’una malaltia psíquica però que quan sí es necessita, s’han de subministrar sense dubtar-ho.

La manifestació de les repressions

A l’última classe em va cridar l’atenció quan l’Ernest ens va explicar que el propi Sigmund Freud considerava que la repressió era el mecanisme de defensa més important. Per això, he buscat una mica d’informació sobre la repressió i l’inconscient.

De seguida m’he adonat de perquè era tant important aquest mecanisme de defensa pel psicoanalista. És clar que, a l’estudiar l’inconscient, Freud explica que hi ha pensaments dels quals no som conscients i que a vegades ens fan actuar d’una manera diferent a la que creiem que pensem (o als pensaments conscients). Però la seva filla, va anar més enllà, va explicar com alguns d’aquests pensaments inconscients podien ser aquells en els quals recordem fets o vivències que ens són perjudicials i insuportables fins al punt de ser expulsats de la ment per a no patir el dolor que provoquen.

El fet d’evitar que aflorin al conscient provoca una despesa energètica, perquè aquestes pensaments lluitaran per manifestar-se a la vida conscient del subjecte. Aquest és un tema preocupant perquè si la persona ha reprimit a l’inconscient un record inaguantable, què passarà quan aquest record passi, inesperadament, al conscient de la persona?

Suposo que qualsevol situació o pensament pot fer aflorar allò reprimit, perquè encara que es reprimeixi el pensament, no es poden anul·lar els seus efectes psíquics. Així doncs, donada les circumstància de conscienciació, crec que hi pot haver diverses conseqüències.

Una podria ser que l’individu entrés en una fase crítica de desequilibri mental en la qual no seria capaç d’acceptar els fets, patiria una angoixa i un estrès extrem i seria incapaç de canalitzar les seves emocions i sentiments. A més, suposo que quan intentés afrontar la realitat, aquesta el desbordaria i, a poc a poc, aquesta càrrega l’aniria deteriorant.

A part que, segons el caràcter de l’individu, la seva reacció podria ser d’oposició i agressivitat, fins al punt d’arribar a l'autoagressió o a atacar a altres persones que aquest pot relacionar, o no, amb el record reprimit.

He llegit que en els casos extrems, a més de la teràpia psicològica, és necessària l’administració de psicofàrmacs.

Una altra conseqüència seria que, un cop el subjecte fos conscient del record reprimit, passés a actuar un altre mecanisme de defensa: la negació. L’afectat podria negar que hagués ocorregut realment o que existís tal fet. Però així crec que no solucionaria el problema, ja que, com a molt, podria posposar-ne els efectes.

Bé, suposo que hi ha moltes més conseqüències de la manifestació d’un fet reprimit, però aquestes són les que he pensat.

___________________________________________

«Sería muy simpático que existiera dios, que hubiese creado el mundo y fuese una benevolente providencia; que existieran un orden moral en el universo y una vida futura; pero es un hecho muy sorprendente el que todo esto sea exactamente lo que nosotros nos sentimos obligados a desear que exista.» Sigmund Freud